Arribar al final d’aquest període de pràctiques és, inevitablement, un moment per mirar enrere i donar sentit a tot el camí recorregut. Al llarg de les darreres entrades he anat compartint els principals esdeveniments, observacions i actuacions realitzades durant la meva estada en una escola amb metodologia Montessori, però aquesta entrada vol ser una pausa conscient per integrar l’experiència i extreure’n aprenentatges de fons.

Un dels primers grans aprenentatges ha estat entendre que la intervenció psicopedagògica no sempre passa per “fer més”, sinó sovint per observar millor. Entrar en un context Montessori, amb un rol professional basat en la presència atenta, el respecte als ritmes i la intervenció mínima necessària, va suposar inicialment una sensació de desubicació. Amb el temps, però, aquesta mirada m’ha permès replantejar idees molt arrelades sobre què vol dir ajudar, intervenir o acompanyar un infant en el seu procés d’aprenentatge.

El projecte desenvolupat durant les pràctiques, centrat en la detecció preventiva i el suport a les dificultats de lectura i escriptura associades a la dislèxia, ha estat una oportunitat per posar en diàleg teoria i pràctica. El disseny de materials, l’ús d’eines com el DST-J i la bateria BERDE, i la seva aplicació en un context real, m’han ajudat a entendre que l’avaluació psicopedagògica és un procés profundament contextual, fràgil i relacional. Petits detalls com la manera d’explicar una consigna, l’estat emocional de l’infant o les condicions de l’entorn, poden tenir un impacte directe en els resultats i en la vivència de l’avaluació.

Un altre aprenentatge clau ha estat la importància de no reduir les dificultats d’aprenentatge a una lectura purament cognitiva. La dimensió emocional, especialment l’ansietat i l’autoestima, ha aparegut de manera transversal en tots els casos observats. Aquesta experiència m’ha reafirmat en la necessitat d’una mirada holística, que entengui les dificultats no com a dèficits a corregir, sinó com a senyals que cal escoltar i interpretar amb cura.

A nivell personal i professional, aquestes pràctiques també han estat un exercici de gestió de la inseguretat i construcció progressiva de confiança. Reconèixer els propis límits, demanar suport, contrastar decisions i recolzar-se en eines i professionals amb experiència ha estat fonamental per anar consolidant una identitat professional més reflexiva i ètica. En aquest sentit, el treball col·laboratiu amb la psicopedagoga i la directora del centre ha estat un dels valors més significatius de l’experiència.

Tanco aquest període amb la sensació que les pràctiques no han estat només un espai d’aplicació de coneixements, sinó sobretot un procés de transformació de la mirada.

M’emporto una manera d’entendre la psicopedagogia més respectuosa, preventiva i situada, que posa l’infant al centre i que confia en el potencial dels contextos educatius quan es treballa des de la coherència, el diàleg i l’ètica professional.

Aquest no és tant un punt final com un punt i seguit: una base sobre la qual continuar construint pràctica, criteri i identitat professional.

La valoració global del projecte és positiva pel caràcter realista, transferible i coherent amb la cultura del centre. La meva aportació es concreta en tres eixos:
1. Materials i activitats reutilitzables per a tutoria.
2. Eines d’avaluació (rúbrica i qüestionari prepost).
3. Participació en estructures del centre (claustres, comissions de convivència, mediació i orientació laboral) i coordinació amb serveis externs (CSMIJ), fet que va aportar una visió més integrada de la intervenció psicopedagògica.
Com a aspectes que cal millorar, considero clau augmentar la continuïtat temporal i el seguiment de la transferència en situacions naturals, ampliar l’avaluació amb registres docents i autoregistres breus de l’alumnat, i reforçar estratègies de clima i participació per garantir seguretat psicològica quan es treballen continguts d’autoregulació. En conjunt, el projecte deixa una base sòlida perquè el centre l’integri i el faci créixer amb ajustaments mínims.

Durant el Pràcticum vaig implementar un mòdul de tutoria de 3 sessions a 4t d’ESO centrat en llenguatge emocional i autoregulació, amb un rol de codisseny i cofacilitació juntament amb la psicopedagoga del centre. Tot i que el disseny inicial plantejava una seqüència de treball, la implementació va exigir ajustaments metodològics després de les primeres observacions, amb la qual cosa es va incrementar el dinamisme, es van escurçar consignes i es van prioritzar eines “accionables” per sostenir atenció i participació.
Les dificultats més rellevants van ser la variabilitat del clima (bromes/dispersió en moments introspectius) i la concreció de la microacció (passar idees generals a un gest mínim en 5–10 segons). Per respondre, vaig reforçar normes de participació, exemples propers i criteris de concreció (verbs observables i temps curts).

L’avaluació del projecte d’intervenció realitzat es va orientar principalment a valorar-ne la pertinència i la utilitat per al centre, analitzant si responia a les necessitats detectades i si era viable integrar-lo en l’acció tutorial. De forma complementària, es van fer servir instruments senzills amb finalitat formativa, triangulant amb produccions de l’alumnat, role-plays i devolució professional amb tutora/psicopedagoga.
Des d’una lectura qualitativa, el projecte sí que va respondre de manera satisfactòria a la demanda institucional per tres motius:
1. Va ajudar a construir un llenguatge compartit per anomenar emocions amb més precisió
2. Va traduir l’autoregulació en una seqüència operativa (pausa, autoinstrucció i microacció) que redueix la distància entre “entendre” i “fer”.
3. Es va alinear amb espais del centre com a convivència i mediació, afavorint coherència institucional.
Les limitacions principals van ser la durada acotada i la dependència de continuïtat docent per consolidar hàbits. Com a prospectiva, proposo incorporar recordatoris visuals, micro-pràctiques setmanals i una sessió de reforç a 3–4 setmanes per comprovar transferència.

Descripció de l’activitat

Aquesta entrada correspon a la fase final d’avaluació del projecte d’intervenció psicopedagògica implementat a partir dels resultats obtinguts en els processos d’avaluació. L’activitat va consistir a valorar el grau d’assoliment dels objectius, l’adequació de les activitats proposades i l’impacte de la intervenció en els alumnes participants.

L’avaluació s’ha realitzat tenint en compte tant els indicadors definits prèviament com l’observació directa durant les sessions, les reaccions dels infants i la coherència entre les necessitats detectades i les propostes d’intervenció dissenyades.

Objectius

• Valorar l’eficàcia del projecte d’intervenció en relació amb les necessitats detectades.

• Analitzar els punts forts i les limitacions del procés d’intervenció.

• Reflexionar críticament sobre la pròpia pràctica professional.

• Formular propostes de millora i continuïtat del projecte.

Evidències

Enllaç a l’informe d’avaluació amb la proposta

Reflexió personal fonamentada i crítica

L’avaluació del projecte m’ha permès entendre que un bon disseny inicial no garanteix, per si sol, l’èxit de la intervenció. És en la pràctica on el projecte es posa a prova i on emergeixen elements que obliguen a reajustar, flexibilitzar i repensar les propostes.

Un dels aspectes més rellevants ha estat constatar que les dificultats en escriptura (especialment en la còpia i la fluïdesa) apareixen de manera transversal en els tres alumnes, fet que ha justificat la priorització d’aquest àmbit en la intervenció. El treball a partir d’activitats autocorrectives, manipulatives i centrades en el procés ha afavorit una major implicació dels infants i una reducció de la pressió associada a l’error.

A nivell personal, aquesta fase m’ha ajudat a consolidar una mirada més realista i crítica sobre la intervenció psicopedagògica. He pres consciència de les limitacions temporals i contextuals, però també del valor de petites millores significatives quan la intervenció és coherent amb les necessitats reals de l’alumnat.

Avaluació de la intervenció i propostes de millora

La valoració global del projecte d’intervenció és positiva, ja que ha permès donar resposta de manera ajustada a les necessitats detectades en l’avaluació inicial. A partir dels resultats obtinguts amb el test DST-J, es van dissenyar propostes d’activitats específiques per a cada àmbit de dificultat identificat (lectura, consciència fonològica, escriptura, fluïdesa verbal i memòria de treball), amb l’objectiu d’oferir orientacions educatives concretes i aplicables al context del centre.

De manera especial, es va decidir desenvolupar amb més profunditat una activitat estructurada en format de fitxes autocorrectives en l’àmbit de l’escriptura (fluïdesa i còpia), ja que aquest era l’únic àmbit en què els tres alumnes mostraven un risc moderat o alt. Aquesta activitat es va plantejar des d’un nivell superior al de la còpia mecànica, incorporant processos de planificació, transformació de frases, escriptura conscient i autorevisió, amb l’objectiu de reduir la sobrecàrrega cognitiva i afavorir una escriptura més fluida i significativa.

La utilització de materials manipulatius, consignes graduades segons l’edat i sistemes d’autocorrecció ha afavorit la implicació dels infants i ha permès observar una actitud més segura davant les tasques d’escriptura. Aquest enfocament ha contribuït a centrar la intervenció en el procés més que en el resultat final, aspecte especialment rellevant en alumnes amb dificultats d’aprenentatge.

Com a propostes de millora, es considera necessari ampliar la durada de la intervenció per consolidar els aprenentatges iniciats, reforçar la coordinació amb el professorat per facilitar la transferència a l’aula ordinària i incorporar instruments de seguiment que permetin valorar l’evolució dels alumnes a mitjà termini.

Descripció de l’activitat

Aquesta activitat va consistir en l’anàlisi global dels resultats obtinguts mitjançant l’aplicació del test DST-J als tres alumnes avaluats i en el posterior retorn d’aquesta informació a l’equip educatiu del centre. L’objectiu principal va ser interpretar els resultats des d’una mirada psicopedagògica, contextualitzada i no diagnòstica, i orientar possibles línies d’actuació ajustades a les necessitats detectades.

El procés de retorn es va realitzar tenint en compte els perfils individuals dels infants (risc lleu, moderat i alt), posant especial èmfasi en la interpretació de l’Índex de Risc com a indicador de vulnerabilitat i no com a etiqueta diagnòstica. A partir de l’anàlisi per àrees (lectura, escriptura, fluïdesa, memòria de treball, etc.), es van identificar tant punts febles com fortaleses, amb la voluntat de construir una mirada equilibrada i orientada a la intervenció educativa.

Objectius

• Analitzar els resultats del test DST-J de manera global i individualitzada.

• Comunicar els resultats a l’equip educatiu amb un llenguatge clar, respectuós i no estigmatitzador.

• Orientar possibles línies d’intervenció educativa i de suport a l’aula.

• Desenvolupar competències professionals vinculades a l’assessorament psicopedagògic.

Evidències

Resultats de l’Edurne de 7 anys, 7 mesos i 11 dies

Resultats de la Mel de 7 anys, 9 mesos i 11 dies

Resultats d’en MARC de 9 anys, 3 mesos i 8 dies

Enllaç a l’informe complert d’avaluació 

Reflexió personal fonamentada i crítica

Aquesta fase del procés m’ha permès prendre consciència de la importància del moment de retorn dels resultats com a part essencial de la tasca psicopedagògica. L’avaluació no finalitza amb l’obtenció de puntuacions, sinó que adquireix sentit quan aquestes dades es transformen en orientacions educatives comprensibles i útils per als professionals del centre.

El fet de treballar amb perfils de risc diferents m’ha ajudat a entendre la necessitat d’evitar lectures simplistes dels resultats. Per exemple, tot i que una alumna presenta un risc lleu global, mostra dificultats significatives en àrees concretes com la còpia o la fluïdesa semàntica, aspecte que requereix una resposta educativa específica. Aquest fet reforça la idea que les dificultats d’aprenentatge no són homogènies i que cal una mirada fina i individualitzada.

Des d’un punt de vista ètic, aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre la responsabilitat professional que implica comunicar resultats sense generar alarma, però sense minimitzar les dificultats. El repte consisteix a trobar l’equilibri entre informar, orientar i preservar el benestar emocional dels infants.

Avaluació de l’activitat i observacions

La valoració de l’activitat és molt positiva, ja que ha permès establir un pont entre l’avaluació psicopedagògica i la pràctica educativa del centre. El retorn dels resultats ha facilitat la comprensió dels perfils dels alumnes i ha obert la porta a la planificació d’intervencions ajustades i realistes.

Una de les dificultats principals ha estat sintetitzar informació complexa i tècnica en un discurs entenedor per a tots els professionals implicats. Tot i això, aquesta dificultat s’ha convertit en un aprenentatge clau per al meu desenvolupament professional, reforçant la importància de la comunicació com a competència essencial del/la psicopedagog/a.

Descripció de l’activitat

Aquesta entrada correspon a la fase d’implementació del projecte d’intervenció psicopedagògica dissenyat prèviament. Aquest moment va suposar el pas del pla teòric i del disseny dels materials a la realitat de l’aula, amb tot el que això comporta: diversitat de ritmes d’aprenentatge, emocions, expectatives i situacions imprevistes.

La intervenció es va dur a terme amb els alumnes seleccionats a partir dels resultats obtinguts en les proves de cribratge, mitjançant sessions individualitzades i en un entorn tranquil, coherent amb la filosofia educativa del centre.

Objectius

• Implementar el projecte d’intervenció psicopedagògica de manera ajustada al context real de l’aula.
• Afavorir la comprensió dels continguts treballats a partir de materials manipulatius i visuals.
• Reforçar la seguretat i la confiança dels infants davant les dificultats detectades.
• Ajustar la intervenció al ritme i a les necessitats específiques de cada alumne.

Reflexió personal 

La implementació del projecte m’ha permès constatar que la intervenció psicopedagògica no pot entendre’s com un procés rígid ni estandarditzat, sinó com una proposta flexible i en constant ajust. La intervenció es va plantejar des d’una mirada individualitzada, respectuosa amb el ritme de cada infant i coherent amb la filosofia Montessori del centre, que posa l’accent en l’autonomia, la manipulació i l’aprenentatge significatiu.

Els materials dissenyats no tenien com a finalitat “corregir errors”, sinó facilitar la comprensió, oferir estratègies alternatives davant les dificultats detectades i reforçar la seguretat personal de l’alumnat. Durant les sessions, vaig poder observar diferències significatives en la manera com cada infant afrontava les activitats: alguns mostraven més seguretat quan el material era manipulatiu i visual, mentre que d’altres necessitaven més temps, repeticions o acompanyament per sentir-se còmodes.

Aquestes observacions reforcen els plantejaments teòrics que defensen una intervenció centrada en l’alumne i adaptada a les seves necessitats reals, així com la importància de prioritzar el procés per sobre del resultat.

Avaluació i observacions

La valoració de la implementació és positiva, ja que les activitats proposades han permès observar una major implicació dels infants i una actitud progressivament més segura davant les tasques plantejades. El fet de treballar en un espai tranquil, sense pressió i amb materials pensats per facilitar l’èxit ha contribuït a generar un clima més positiu i motivador.

Tot i això, la intervenció també ha evidenciat la necessitat d’ajustar constantment les propostes, tant en el temps com en el nivell de dificultat, per garantir que responguin realment a les necessitats de cada alumne.

Un aspecte especialment rellevant durant aquesta fase ha estat la gestió emocional dels infants. En alguns casos, les dificultats detectades anaven acompanyades d’una baixa confiança en les pròpies capacitats, fet que condicionava la seva implicació inicial en les activitats.

A nivell personal, aquesta experiència m’ha permès entendre que un bon projecte d’intervenció no és només aquell que està ben fonamentat teòricament, sinó aquell que sap adaptar-se al context, a les persones i a la realitat quotidiana de l’aula. El disseny inicial és important, però és en la pràctica on el projecte pren sentit, es transforma i esdevé realment significatiu.

Per consolidar el model, vaig utilitzar els casos pràctics del PowerPoint i els vaig convertir en petites simulacions (role-play). El propòsit era que l’alumnat practiqués la seqüència completa amb situacions realistes: conflicte al pati, frustració per una mala nota i por de fallar per perfeccionisme.

Descripció de l’activitat

1. Presentació dels casos (5 min). Es llegeixen 3 casos breus del PowerPoint:

• amic cridant al pati → ràbia sobtada
• mala nota → nervis i ganes de desconnectar
• por de fallar → “no ho faré bé”

2. Treball en tríades (15 min). En grups de 3: (A) protagonista, (B) interlocutor, (C) observador. A aplica pausa 3–5s, diu una autoinstrucció i executa una micro-acció (p. ex., “Parlem un a un”, “1 tasca”, “segueixo”). C registra amb una checklist si s’han fet els 3 clics.
3. Debrief (10–15 min). Es comparteixen les estratègies que han funcionat millor i es revisen autoinstruccions o micro-accions poc realistes.

Objectius

• Aplicar el model en situació (no només descriure’l).
• Entrenar respostes alternatives en conflicte, frustració acadèmica i perfeccionisme.
• Millorar el clima: substituir escalada/evitació per conductes de regulació i comunicació més ajustades.

Reflexió personal: El role-play és clau perquè simula el moment real on normalment “salta l’automàtic”. Quan l’alumnat practica la pausa i la micro-acció amb un observador que valida el procés, augmenta la probabilitat de transferència. A més, els casos triats són molt pertinents perquè toquen tres motors habituals de desregulació a l’ESO: ràbia interpersonal, frustració acadèmica i por al judici.

Mirada crítica: cal un clima segur. Si el role-play es converteix en burla, perd sentit. Per això es van establir normes breus (respecte, no teatralitzar humiliant, feedback descriptiu) i es va donar l’opció d’escollir rol per evitar exposicions.

Avaluació de la intervenció

• Procés: % de grups que completen els 3 clics durant el role-play.
• Resultat immediat: capacitat de reformular una autoinstrucció (“no ho faré bé”) a una de realista i funcional (“segueixo amb el següent punt”, “1 tasca”).
• Satisfacció: votació ràpida (1–5) sobre utilitat de l’eina en cada cas (conflicte / mala nota / perfeccionisme).

Observacions personals: El cas de la “mala nota” acostuma a activar evitació (“no faig res”), i aquí la micro-acció és especialment potent: quan el primer pas és molt petit (obrir document, escriure títol), baixa la resistència i augmenta la sensació de control.