Descripció de l’activitat

Un cop realitzada la mini sessió amb l’alumnat i les reunions de contrast amb l’orientadora i les tutores, es va realitzar una trobada de treball per tractar com s’hauria d’avaluar el programa de tècniques d’estudi i organització personal quan es vagi a implementar el curs vinent.

En aquest cas, es van definir criteris, indicadors i mecanismes de seguiment realistes, adaptats al funcionament del centre i a les possibilitats reals del professorat. L’objectiu era evitar una avaluació excessivament tècnica i apostar per un model d’avaluació integrat en el dia a dia.

En la trobada es van revisar diferents instruments previstos al projecte (qüestionaris d’autoavaluació, fulls de seguiment, reunions de coordinació i la rúbrica final) i es va reflexionar sobre quan, com i amb quina finalitat s’utilitzaran.

Objectius

Aquesta trobada tenia com a finalitats principals:

• Concretar com es durà a terme el seguiment del programa.
• Assegurar que l’avaluació tingui un caràcter formatiu i orientador.
• Establir criteris clars per valorar l’evolució dels hàbits d’estudi, l’autonomia i la motivació.
• Garantir coherència entre el disseny teòric del projecte i la seva futura aplicació al centre.

Evidències

Les evidències es basen en notes de camp i síntesis reflexives elaborades després de la reunió, atès que es tracta d’una trobada de coordinació i anàlisi professional, sense cap producció de materials visuals ni intervenció directa amb l’alumnat.

Reflexió personal

Aquesta trobada em va permetre entendre, des d’un altre prisma, que l’avaluació psicopedagògica és un procés compartit que acompanya la pròpia intervenció. Tal com menciona Sánchez-Cano i Bonals (2005), l’avaluació pren sentit quan es construeix de manera col·laborativa i es posa al servei de la millora educativa.

A més, és important remarcar que cap instrument té valor per si sol si aquest no està vinculat a una decisió pedagògica concreta. Per tant, el semàfor, les rúbriques o els qüestionaris no diagnostiquen; orienten, obren preguntes i ajuden a prendre decisions.

Per tant, dissenyar una bona avaluació implica no tenir el control i acceptar que ha d’haver flexibilitat per adaptar els processos complexos d’aprenentatge, ja que avaluar hàbits també és avaluar contextos, ritmes, expectatives i condicions reals de treball.

Avaluació

Entre els professionals que estàvem a la trobada, es va acordar que l’avaluació ha de servir únicament per entendre els processos. Per tant, es va coincidir que els indicadors més rellevants seran aquells que permetin observar canvis progressius, especialment en la gestió del temps i en l’autonomia de l’alumnat.

També vam recordar que les eines com el semàfor d’hàbits o els qüestionaris d’autoavaluació no s’han d’utilitzar com a instruments classificatoris, sinó com a recursos d’autoobservació i presa de consciència, tant per part de l’alumnat com del professorat.

D’altra banda, es va valorar la proposta de reunions de seguiment periòdiques entre tutors i orientadora, ja que permeten ajustar així el programa de manera flexible, continua i coherent amb la realitat de cada grup.

Observacions personals

La trobada va reforçar la idea de que el programa tindrà sentit si s’implementa de manera gradual i sostinguda en el temps, ja que sense seguiment, coordinació i avaluació flexible, el projecte tan sols es podria quedar en una proposta puntual sense impacte real.

D’altra banda, el meu rol com a psicopedagoga en formació ha estat des de la interpretació, l’orientació i la construcció de consensos, més que l’execució directa. Això m’ha permès entendre el valor del treball invisible però imprescindible que conté qualsevol intervenció educativa amb voluntat de canvi.