Bona nit companyes,

Arribo a l’última entrada d’aquest blog. En aquesta última entrada faré una breu reflexió sobre el procés de dur a terme una intervenció en un centre educatiu i tot el que això ha comportat.

Després de dur a terme la intervenció amb els grups de 4t i 5è de primària, puc afirmar que l’experiència ha estat molt enriquidora, tant pel que fa a l’alumnat com a nivell professional. L’objectiu d’incrementar les habilitats de comunicació no verbal i d’educació emocional davant les barreres lingüístiques s’ha assolit, majoritàriament, de manera satisfactòria. L’alumnat ha demostrat capacitat per identificar emocions bàsiques, ha provat diferents estratègies de comunicació i ha mostrat actituds empàtiques i col·laboratives durant les activitats.

Des del punt de vista professional, aquesta intervenció m’ha permès afrontar la conducció d’un taller per primera vegada. He pogut comprovar la importància d’adaptar les activitats al grup i al curs, gestionar el temps amb flexibilitat i ajustar el llenguatge i els materials segons les necessitats de l’alumnat. Tot i la meva inexperiència inicial, he gaudit molt del procés i m’ha proporcionat confiança per a futures intervencions. Una de les conclusions més rellevants és que el treball d’habilitats comunicatives i emocionals és essencial per afavorir la inclusió, especialment per a alumnes amb barreres lingüístiques. Les dinàmiques implementades han mostrat que, amb recursos i estratègies adequades, fins i tot els grups més moguts poden participar activament i desenvolupar comportaments empàtics i cooperatius.

Finalment, aquesta experiència m’ha permès identificar aspectes a millorar, com la gestió del ritme de la sessió i l’augment de situacions emocionals més complexes, així com la possibilitat de replicar la intervenció amb altres cursos. En conjunt, considero que la intervenció ha estat positiva, ha afavorit un clima inclusiu i ha contribuït al creixement personal i emocional de l’alumnat, així com al meu propi desenvolupament com a psicopedagoga en pràctiques.

Moltes gràcies per llegir-me.

Salutacions ;)

Per acabar el procés, l’avaluació es va fer des de dos punts de vista diferents però complementaris: d’una banda, la meva pròpia observació durant les sessions, i de l’altra, el retorn de la psicopedagoga del centre, que va observar la implementació i va valorar l’activitat un cop acabada.

La meva avaluació es va basar en un registre d’observació directa. Durant els tallers vaig anar anotant com participava l’alumnat, quines estratègies de comunicació no verbal feien servir, com identificaven les emocions i si apareixien conductes empàtiques entre companys. En general, els objectius es van assolir de manera satisfactòria. Per exemple, a l’activitat Les emocions tenen cara, el percentatge d’identificació emocional correcta es va situar entre el 50% i el 70% en un grup, mentre que en l’altre va ser superior al 70%. També vaig veure gestos d’ajuda, intents d’adaptar la comunicació i actituds de respecte davant les dificultats lingüístiques.

D’altra banda, la psicopedagoga del centre va valorar la intervenció a través d’una fitxa d’avaluació. El seu retorn va ser molt positiu, destacant especialment la utilitat de les dinàmiques, el bon funcionament dels materials i la connexió de la proposta amb les necessitats reals del centre. També va considerar que la intervenció era fàcilment replicable en hores de tutoria, amb petits ajustos segons el grup.

En conjunt, aquesta doble mirada va ser molt útil per tenir una visió més completa de la intervenció i per identificar tant els punts forts com els aspectes a millorar en futures experiències.

Adjunto fotografies dels documents d’avaluació:

Salutacions :)

Hola companyes,

El segon taller de la intervenció el vaig realitzar amb un grup de 4t de primària. En aquest cas, el grup presentava un clima d’aula encara més caòtic que el del primer taller, fet que va dificultar inicialment la gestió de la sessió. Al començament va costar que escoltessin les consignes i que participessin en les activitats de manera adequada, ja que alguns alumnes feien bromes o comentaris fora de lloc. Tot i això, a mesura que la sessió avançava, es va poder anar reconduint el grup i establir una dinàmica de treball més ordenada.

Pel que fa a les activitats, la dinàmica d’identificació emocional va ser menys fluida que amb el grup de 5è. A l’inici, els alumnes mostraven més dificultats per identificar i verbalitzar les emocions a partir de les expressions facials, però amb l’acompanyament i el treball conjunt, l’activitat va acabar funcionant correctament. La segona activitat també va requerir més temps d’explicació, ja que al grup li va costar més entendre la dinàmica. Un cop compresa, però, els alumnes van saber dur-la a terme adequadament i van trobar diverses estratègies per comunicar-se sense utilitzar el llenguatge verbal, com gestos, expressions facials i suport visual.

A diferència del primer taller, la gestió del temps en aquesta sessió va ser molt més ajustada, fet que va permetre realitzar totes les activitats previstes. A l’última dinàmica, Diferents maneres de comunicar-nos, la participació va ser molt elevada i molts infants van sortir al davant de la classe per representar situacions i expressar emocions, mostrant una implicació progressivament més gran. Tot i les dificultats inicials, es va poder dur a terme una bona sessió, especialment si es dona temps i espai perquè l’alumnat entri en la dinàmica. Aquesta sessió m’ha permès constatar que, amb una bona conducció, fins i tot els grups més moguts poden implicar-se activament en propostes d’educació emocional.

Salutacions ;)

Avui explicaré una mica com va anar el primer taller al primer grup de primària (5è).

El primer taller de la intervenció el vaig dur a terme amb un grup de 5è de primària. Es tractava d’una classe molt activa i, en alguns moments, caòtica, però amb un alumnat molt participatiu i predisposat des del primer moment. Tot i el moviment constant, l’actitud general envers la proposta va ser molt positiva. 

La primera activitat, Les emocions tenen cara, va funcionar molt bé. L’alumnat va mostrar interès per les fotografies i va participar activament en la identificació de les emocions, fet que va facilitar l’inici de la sessió. El material visual va ser un bon suport per captar l’atenció del grup. A la segona activitat, No entenc el que dius!, es van evidenciar dificultats per comunicar-se a partir de les targetes amb consignes en altres idiomes. Tot i això, els alumnes es van mostrar molt participatius i van recórrer espontàniament a gestos, expressions facials i dibuixos per fer-se entendre. Aquesta dinàmica va permetre observar situacions de frustració lingüística, però també actituds de cooperació i ajuda entre iguals. La tercera activitat, Diferents maneres de comunicar-nos, es va veure limitada pel temps disponible i només es van poder treballar dues situacions. Malgrat això, les intervencions de l’alumnat van ser rellevants i van funcionar bé. 

A nivell personal, tot i que el taller va funcionar correctament, em vaig notar amb poca experiència, ja que era la primera vegada que impartia una sessió d’aquest tipus. En alguns moments em va costar gestionar el temps i el ritme del grup. Tot i així, vaig gaudir molt de l’experiència i el material va funcionar bé, fet que em dóna confiança per a futures intervencions.

A la següent entrada aprofunditzarem en l’aplicació de la intervenció en el seggon grup de primària en el que vaig poder treballar.

Gràcies per llegir-me,

Salutacions :)

Hola companyes!

Un cop validada la proposta i realitzats els primers ajustos, es va concretar el disseny final de les activitats que conformaven la intervenció. L’objectiu principal va ser oferir dinàmiques accessibles i significatives que permetessin treballar la comunicació no verbal i l’educació emocional com a eines per afavorir la inclusió de l’alumnat amb barreres lingüístiques.

La intervenció es va estructurar a partir de tres dinàmiques principals. La primera, Les emocions tenen cara, tenia com a finalitat facilitar la identificació de les emocions bàsiques a través de fotografies de persones reals, promovent la lectura de les expressions facials i la verbalització dels estats emocionals.

La segona activitat, No entenc el que dius!, situava l’alumnat en una experiència de certa frustració comunicativa mitjançant consignes escrites en diferents idiomes, fomentant la recerca d’estratègies alternatives de comunicació.

Finalment, Diferents maneres de comunicar-nos permetia reflexionar sobre situacions quotidianes de l’escola i explorar formes verbals i no verbals d’expressar emocions i necessitats. Aquestes activitats es van aplicar als cursos de 4t i 5è de primària, una decisió basada en diversos criteris. D’una banda, el nivell maduratiu de l’alumnat permetia un treball inicial d’identificació i expressió emocional. De l’altra, la seva capacitat de reflexió i l’experiència prèvia en espais de tutoria facilitaven la participació en dinàmiques grupals i en petits debats guiats.

Tot i compartir el mateix disseny base, l’enfocament va variar segons el curs. A 4t de primària es va prioritzar un major suport visual i una guia adulta més present, mentre que a 5è es va potenciar la verbalització, el debat i una major autonomia en la resolució de les activitats. Aquesta adaptació va permetre ajustar la intervenció a les necessitats reals de cada grup. En conjunt, el disseny final de les activitats es va mantenir alineat amb els objectius generals i específics de la intervenció, orientats a promoure un entorn escolar més inclusiu i a potenciar les habilitats comunicatives i socioemocionals de l’alumnat davant les barreres lingüístiques.

Salutacions :)

Bones, en aquesta entrada voldria comentar els passos previs a la implementació de la meva intervenció.

La proposta d’intervenció Desenvolupament d’habilitats comunicatives i socioemocionals per a la inclusió neix a partir d’una anàlisi de necessitats realitzada anteriorment al centre Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia. Tot i que es tracta d’una escola amb un clima de convivència positiu, vaig una manca de diversitat social i cultural a l’aula, així com dificultats puntuals per atendre i integrar l’alumnat nouvingut procedent de contextos lingüístics diferents. Aquesta realitat posa de manifest la necessitat de dotar tant l’alumnat com el professorat d’eines que facilitin la comunicació i la comprensió mútua més enllà del llenguatge verbal. A partir d’aquest context, vaig dissenyar una intervenció centrada en el desenvolupament de la comunicació no verbal i l’educació emocional com a elements clau per afavorir la inclusió i l’empatia davant les barreres lingüístiques. Abans de la seva implementació a l’aula, la proposta va ser validada conjuntament amb la psicopedagoga del centre i les tutores dels grups implicats. Aquest procés de validació va permetre revisar el disseny inicial, ajustar-lo a la realitat del centre i consensuar el rol de la psicopedagoga en pràctiques com a implementadora pilot de les sessions.

Durant aquesta fase prèvia, vaig realitzar diversos ajustos metodològics rellevants. Un dels canvis més significatius va ser la substitució de les imatges dibuixades per fotografies de persones reals en l’activitat d’identificació emocional. Aquest ajust respon a la necessitat de facilitar una lectura més realista i precisa de les expressions facials, especialment en alumnat de cicle mitjà i superior, afavorint així una millor identificació de les emocions bàsiques. També vaig adaptar les consignes i el llenguatge utilitzat segons el nivell educatiu dels grups participants. En el cas de 4t de primària, es van simplificar les instruccions i es va prioritzar un acompanyament més guiat, mentre que a 5è es va optar per un llenguatge més elaborat i obert a la reflexió, promovent una major autonomia i participació de l’alumnat. Així mateix, vaig ajustar el ritme de les activitats i la temporització prevista, tenint en compte els temps reals d’atenció, participació i debat a l’aula.

Aquest procés de revisió i adaptació posa de manifest la importància de la flexibilitat en les intervencions educatives. Sovint, el disseny teòric d’una proposta parteix d’un escenari ideal que no sempre es correspon amb la dinàmica real de l’aula. Acceptar aquesta diferència i saber ajustar-se al context concret és molt important per a garantir la viabilitat i l’efectivitat de qualsevol intervenció psicopedagògica. En aquest sentit, el pas del disseny a l’aula no només implica aplicar una activitat, sinó repensar-la constantment des d’una mirada crítica i professional.

Salutacions.

Bona nit companyes,

comparteixo la meva presentació sobre les necessitats detectades a l’escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia durant aquestes primeres setmanes de pràctiques.