Arribar al final d’aquest període de pràctiques és, inevitablement, un moment per mirar enrere i donar sentit a tot el camí recorregut. Al llarg de les darreres entrades he anat compartint els principals esdeveniments, observacions i actuacions realitzades durant la meva estada en una escola amb metodologia Montessori, però aquesta entrada vol ser una pausa conscient per integrar l’experiència i extreure’n aprenentatges de fons.

Un dels primers grans aprenentatges ha estat entendre que la intervenció psicopedagògica no sempre passa per “fer més”, sinó sovint per observar millor. Entrar en un context Montessori, amb un rol professional basat en la presència atenta, el respecte als ritmes i la intervenció mínima necessària, va suposar inicialment una sensació de desubicació. Amb el temps, però, aquesta mirada m’ha permès replantejar idees molt arrelades sobre què vol dir ajudar, intervenir o acompanyar un infant en el seu procés d’aprenentatge.

El projecte desenvolupat durant les pràctiques, centrat en la detecció preventiva i el suport a les dificultats de lectura i escriptura associades a la dislèxia, ha estat una oportunitat per posar en diàleg teoria i pràctica. El disseny de materials, l’ús d’eines com el DST-J i la bateria BERDE, i la seva aplicació en un context real, m’han ajudat a entendre que l’avaluació psicopedagògica és un procés profundament contextual, fràgil i relacional. Petits detalls com la manera d’explicar una consigna, l’estat emocional de l’infant o les condicions de l’entorn, poden tenir un impacte directe en els resultats i en la vivència de l’avaluació.

Un altre aprenentatge clau ha estat la importància de no reduir les dificultats d’aprenentatge a una lectura purament cognitiva. La dimensió emocional, especialment l’ansietat i l’autoestima, ha aparegut de manera transversal en tots els casos observats. Aquesta experiència m’ha reafirmat en la necessitat d’una mirada holística, que entengui les dificultats no com a dèficits a corregir, sinó com a senyals que cal escoltar i interpretar amb cura.

A nivell personal i professional, aquestes pràctiques també han estat un exercici de gestió de la inseguretat i construcció progressiva de confiança. Reconèixer els propis límits, demanar suport, contrastar decisions i recolzar-se en eines i professionals amb experiència ha estat fonamental per anar consolidant una identitat professional més reflexiva i ètica. En aquest sentit, el treball col·laboratiu amb la psicopedagoga i la directora del centre ha estat un dels valors més significatius de l’experiència.

Tanco aquest període amb la sensació que les pràctiques no han estat només un espai d’aplicació de coneixements, sinó sobretot un procés de transformació de la mirada.

M’emporto una manera d’entendre la psicopedagogia més respectuosa, preventiva i situada, que posa l’infant al centre i que confia en el potencial dels contextos educatius quan es treballa des de la coherència, el diàleg i l’ètica professional.

Aquest no és tant un punt final com un punt i seguit: una base sobre la qual continuar construint pràctica, criteri i identitat professional.

Descripció de l’activitat

Aquesta entrada correspon a la fase final d’avaluació del projecte d’intervenció psicopedagògica implementat a partir dels resultats obtinguts en els processos d’avaluació. L’activitat va consistir a valorar el grau d’assoliment dels objectius, l’adequació de les activitats proposades i l’impacte de la intervenció en els alumnes participants.

L’avaluació s’ha realitzat tenint en compte tant els indicadors definits prèviament com l’observació directa durant les sessions, les reaccions dels infants i la coherència entre les necessitats detectades i les propostes d’intervenció dissenyades.

Objectius

• Valorar l’eficàcia del projecte d’intervenció en relació amb les necessitats detectades.

• Analitzar els punts forts i les limitacions del procés d’intervenció.

• Reflexionar críticament sobre la pròpia pràctica professional.

• Formular propostes de millora i continuïtat del projecte.

Evidències

Enllaç a l’informe d’avaluació amb la proposta

Reflexió personal fonamentada i crítica

L’avaluació del projecte m’ha permès entendre que un bon disseny inicial no garanteix, per si sol, l’èxit de la intervenció. És en la pràctica on el projecte es posa a prova i on emergeixen elements que obliguen a reajustar, flexibilitzar i repensar les propostes.

Un dels aspectes més rellevants ha estat constatar que les dificultats en escriptura (especialment en la còpia i la fluïdesa) apareixen de manera transversal en els tres alumnes, fet que ha justificat la priorització d’aquest àmbit en la intervenció. El treball a partir d’activitats autocorrectives, manipulatives i centrades en el procés ha afavorit una major implicació dels infants i una reducció de la pressió associada a l’error.

A nivell personal, aquesta fase m’ha ajudat a consolidar una mirada més realista i crítica sobre la intervenció psicopedagògica. He pres consciència de les limitacions temporals i contextuals, però també del valor de petites millores significatives quan la intervenció és coherent amb les necessitats reals de l’alumnat.

Avaluació de la intervenció i propostes de millora

La valoració global del projecte d’intervenció és positiva, ja que ha permès donar resposta de manera ajustada a les necessitats detectades en l’avaluació inicial. A partir dels resultats obtinguts amb el test DST-J, es van dissenyar propostes d’activitats específiques per a cada àmbit de dificultat identificat (lectura, consciència fonològica, escriptura, fluïdesa verbal i memòria de treball), amb l’objectiu d’oferir orientacions educatives concretes i aplicables al context del centre.

De manera especial, es va decidir desenvolupar amb més profunditat una activitat estructurada en format de fitxes autocorrectives en l’àmbit de l’escriptura (fluïdesa i còpia), ja que aquest era l’únic àmbit en què els tres alumnes mostraven un risc moderat o alt. Aquesta activitat es va plantejar des d’un nivell superior al de la còpia mecànica, incorporant processos de planificació, transformació de frases, escriptura conscient i autorevisió, amb l’objectiu de reduir la sobrecàrrega cognitiva i afavorir una escriptura més fluida i significativa.

La utilització de materials manipulatius, consignes graduades segons l’edat i sistemes d’autocorrecció ha afavorit la implicació dels infants i ha permès observar una actitud més segura davant les tasques d’escriptura. Aquest enfocament ha contribuït a centrar la intervenció en el procés més que en el resultat final, aspecte especialment rellevant en alumnes amb dificultats d’aprenentatge.

Com a propostes de millora, es considera necessari ampliar la durada de la intervenció per consolidar els aprenentatges iniciats, reforçar la coordinació amb el professorat per facilitar la transferència a l’aula ordinària i incorporar instruments de seguiment que permetin valorar l’evolució dels alumnes a mitjà termini.

Descripció de l’activitat

Aquesta activitat va consistir en l’anàlisi global dels resultats obtinguts mitjançant l’aplicació del test DST-J als tres alumnes avaluats i en el posterior retorn d’aquesta informació a l’equip educatiu del centre. L’objectiu principal va ser interpretar els resultats des d’una mirada psicopedagògica, contextualitzada i no diagnòstica, i orientar possibles línies d’actuació ajustades a les necessitats detectades.

El procés de retorn es va realitzar tenint en compte els perfils individuals dels infants (risc lleu, moderat i alt), posant especial èmfasi en la interpretació de l’Índex de Risc com a indicador de vulnerabilitat i no com a etiqueta diagnòstica. A partir de l’anàlisi per àrees (lectura, escriptura, fluïdesa, memòria de treball, etc.), es van identificar tant punts febles com fortaleses, amb la voluntat de construir una mirada equilibrada i orientada a la intervenció educativa.

Objectius

• Analitzar els resultats del test DST-J de manera global i individualitzada.

• Comunicar els resultats a l’equip educatiu amb un llenguatge clar, respectuós i no estigmatitzador.

• Orientar possibles línies d’intervenció educativa i de suport a l’aula.

• Desenvolupar competències professionals vinculades a l’assessorament psicopedagògic.

Evidències

Resultats de l’Edurne de 7 anys, 7 mesos i 11 dies

Resultats de la Mel de 7 anys, 9 mesos i 11 dies

Resultats d’en MARC de 9 anys, 3 mesos i 8 dies

Enllaç a l’informe complert d’avaluació 

Reflexió personal fonamentada i crítica

Aquesta fase del procés m’ha permès prendre consciència de la importància del moment de retorn dels resultats com a part essencial de la tasca psicopedagògica. L’avaluació no finalitza amb l’obtenció de puntuacions, sinó que adquireix sentit quan aquestes dades es transformen en orientacions educatives comprensibles i útils per als professionals del centre.

El fet de treballar amb perfils de risc diferents m’ha ajudat a entendre la necessitat d’evitar lectures simplistes dels resultats. Per exemple, tot i que una alumna presenta un risc lleu global, mostra dificultats significatives en àrees concretes com la còpia o la fluïdesa semàntica, aspecte que requereix una resposta educativa específica. Aquest fet reforça la idea que les dificultats d’aprenentatge no són homogènies i que cal una mirada fina i individualitzada.

Des d’un punt de vista ètic, aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre la responsabilitat professional que implica comunicar resultats sense generar alarma, però sense minimitzar les dificultats. El repte consisteix a trobar l’equilibri entre informar, orientar i preservar el benestar emocional dels infants.

Avaluació de l’activitat i observacions

La valoració de l’activitat és molt positiva, ja que ha permès establir un pont entre l’avaluació psicopedagògica i la pràctica educativa del centre. El retorn dels resultats ha facilitat la comprensió dels perfils dels alumnes i ha obert la porta a la planificació d’intervencions ajustades i realistes.

Una de les dificultats principals ha estat sintetitzar informació complexa i tècnica en un discurs entenedor per a tots els professionals implicats. Tot i això, aquesta dificultat s’ha convertit en un aprenentatge clau per al meu desenvolupament professional, reforçant la importància de la comunicació com a competència essencial del/la psicopedagog/a.

Descripció de l’activitat

Aquesta entrada correspon a la fase d’implementació del projecte d’intervenció psicopedagògica dissenyat prèviament. Aquest moment va suposar el pas del pla teòric i del disseny dels materials a la realitat de l’aula, amb tot el que això comporta: diversitat de ritmes d’aprenentatge, emocions, expectatives i situacions imprevistes.

La intervenció es va dur a terme amb els alumnes seleccionats a partir dels resultats obtinguts en les proves de cribratge, mitjançant sessions individualitzades i en un entorn tranquil, coherent amb la filosofia educativa del centre.

Objectius

• Implementar el projecte d’intervenció psicopedagògica de manera ajustada al context real de l’aula.
• Afavorir la comprensió dels continguts treballats a partir de materials manipulatius i visuals.
• Reforçar la seguretat i la confiança dels infants davant les dificultats detectades.
• Ajustar la intervenció al ritme i a les necessitats específiques de cada alumne.

Reflexió personal 

La implementació del projecte m’ha permès constatar que la intervenció psicopedagògica no pot entendre’s com un procés rígid ni estandarditzat, sinó com una proposta flexible i en constant ajust. La intervenció es va plantejar des d’una mirada individualitzada, respectuosa amb el ritme de cada infant i coherent amb la filosofia Montessori del centre, que posa l’accent en l’autonomia, la manipulació i l’aprenentatge significatiu.

Els materials dissenyats no tenien com a finalitat “corregir errors”, sinó facilitar la comprensió, oferir estratègies alternatives davant les dificultats detectades i reforçar la seguretat personal de l’alumnat. Durant les sessions, vaig poder observar diferències significatives en la manera com cada infant afrontava les activitats: alguns mostraven més seguretat quan el material era manipulatiu i visual, mentre que d’altres necessitaven més temps, repeticions o acompanyament per sentir-se còmodes.

Aquestes observacions reforcen els plantejaments teòrics que defensen una intervenció centrada en l’alumne i adaptada a les seves necessitats reals, així com la importància de prioritzar el procés per sobre del resultat.

Avaluació i observacions

La valoració de la implementació és positiva, ja que les activitats proposades han permès observar una major implicació dels infants i una actitud progressivament més segura davant les tasques plantejades. El fet de treballar en un espai tranquil, sense pressió i amb materials pensats per facilitar l’èxit ha contribuït a generar un clima més positiu i motivador.

Tot i això, la intervenció també ha evidenciat la necessitat d’ajustar constantment les propostes, tant en el temps com en el nivell de dificultat, per garantir que responguin realment a les necessitats de cada alumne.

Un aspecte especialment rellevant durant aquesta fase ha estat la gestió emocional dels infants. En alguns casos, les dificultats detectades anaven acompanyades d’una baixa confiança en les pròpies capacitats, fet que condicionava la seva implicació inicial en les activitats.

A nivell personal, aquesta experiència m’ha permès entendre que un bon projecte d’intervenció no és només aquell que està ben fonamentat teòricament, sinó aquell que sap adaptar-se al context, a les persones i a la realitat quotidiana de l’aula. El disseny inicial és important, però és en la pràctica on el projecte pren sentit, es transforma i esdevé realment significatiu.

Descripció de l’activitat

Aquesta activitat va consistir en l’aplicació individual de l’instrument d’avaluació BERDE, orientat a la detecció de possibles indicadors de discalcúlia, als mateixos alumnes als quals prèviament s’havia administrat el test DST-J. L’objectiu era ampliar la informació obtinguda i aprofundir en el perfil competencial dels infants, especialment en l’àmbit matemàtic.

Abans de l’aplicació del test, vaig preparar una sala del centre amb les condicions adequades per garantir un ambient tranquil i sense distraccions. També vaig revisar i preparar amb antelació tots els materials necessaris per al desenvolupament correcte de la prova.

L’administració del BERDE es va realitzar de manera individualitzada, sempre a soles amb cada alumne, seguint les instruccions establertes pel protocol del test. La durada de cada sessió va ser aproximadament d’entre 30 i 45 minuts, i no va ser necessari realitzar cap adaptació de l’instrument.

Objectius

• Aplicar el test BERDE de manera rigorosa i estandarditzada.
• Detectar possibles dificultats específiques en l’àmbit del càlcul i el raonament matemàtic.
• Complementar la informació obtinguda amb altres instruments d’avaluació psicopedagògica.
• Desenvolupar competències professionals vinculades a l’avaluació de dificultats específiques d’aprenentatge

Reflexió personal

L’aplicació del test BERDE m’ha permès aprofundir en la complexitat de l’avaluació de les dificultats matemàtiques, especialment quan aquestes no sempre es manifesten de manera tan evident com les dificultats lectores. Durant l’administració del test vaig constatar que alguns alumnes mostraven estratègies de resolució molt diferents, així com respostes que evidenciaven possibles dificultats en la comprensió numèrica, el càlcul mental o el raonament lògic.

Des d’una perspectiva psicopedagògica, aquesta experiència reforça la necessitat d’una avaluació multidimensional, que no es limiti a un únic instrument ni a una sola àrea. Tal com assenyalen els models d’intervenció actuals, la discalcúlia sovint coexisteix amb altres dificultats d’aprenentatge, fet que fa imprescindible interpretar els resultats de manera integrada i contextualitzada.

A més, l’administració del BERDE m’ha ajudat a prendre consciència de la importància del paper mediador del/la psicopedagog/a, especialment a l’hora de donar consignes clares, observar les estratègies emprades pels alumnes i registrar no només el resultat final, sinó també el procés seguit per arribar-hi.

Evidències

Avaluació de l’activitat i observacions

L’activitat ha estat satisfactòria i ha aportat informació rellevant per completar l’anàlisi dels casos. El test BERDE ha permès identificar indicadors que, en alguns casos, reforcen les sospites prèvies del centre, mentre que en altres ajuden a descartar dificultats específiques en l’àmbit matemàtic.

Els resultats obtinguts confirmen la necessitat de no interpretar les dificultats de manera aïllada i de contrastar sempre les dades amb altres fonts d’informació, com l’observació a l’aula i les aportacions del professorat.

Una de les principals dificultats detectades ha estat la gestió del temps en algunes activitats del test, ja que alguns alumnes necessitaven més temps per raonar les respostes. Aquest fet m’ha portat a reflexionar sobre la importància de respectar el ritme de cada infant, sense alterar les condicions d’estandardització.

A nivell personal, aquesta experiència ha reforçat la meva seguretat en l’aplicació d’instruments d’avaluació i m’ha ajudat a consolidar una mirada més crítica i reflexiva sobre la interpretació dels resultats, aspecte clau en la pràctica professional del/la psicopedagog/a.

Descripció de l’activitat

Aquesta activitat va consistir en l’aplicació individual de l’instrument d’avaluació DST-J (Test para la detección de la dislexia en niños) als alumnes seleccionats prèviament. Per garantir unes condicions adequades d’administració, abans de començar vaig preparar una sala del centre, assegurant-me que fos un espai tranquil i lliure d’interrupcions. També vaig revisar i preparar tots els materials necessaris per a la prova.

L’aplicació del test es va realitzar de manera individual amb cadascun dels infants, sempre a soles amb mi. Cada sessió va tenir una durada aproximada d’entre 30 i 45 minuts, seguint estrictament les instruccions establertes pel protocol del DST-J, sense necessitat de realitzar cap adaptació.

El DST-J està format per un total de 12 activitats, que permeten avaluar diferents àrees relacionades amb el processament lector i el desenvolupament neuropsicològic. Concretament, el test inclou proves de: nombres, coordinació, lectura, estabilitat postural, segmentació fonèmica, dictat, dígits inversos, lectura de paraules sense sentit, còpia, fluïdesa verbal, fluïdesa semàntica i vocabulari. Aquest conjunt de tasques ofereix una visió àmplia del perfil de l’alumne i facilita la detecció d’indicadors de risc de dislèxia a partir de diferents dimensions.

Objectius

• Aplicar el test DST-J de manera estandarditzada i rigorosa.
• Garantir unes condicions adequades d’avaluació per obtenir dades fiables.
• Detectar possibles indicadors de dificultats relacionades amb la dislèxia.
• Desenvolupar competències professionals vinculades a l’administració d’instruments psicopedagògics.

Reflexió personal

En el moment d’aplicar els tests vaig prendre consciència d’un aspecte clau que fins aleshores havia infravalorat: la importància de practicar prèviament l’administració dels instruments d’avaluació. Durant la fase de preparació, quan analitzava els tests a casa, les instruccions semblaven clares i les activitats no aparentaven una dificultat excessiva. Tanmateix, la pràctica em va demostrar que, especialment quan s’intervé amb infants, poden aparèixer múltiples situacions imprevistes que condicionen el desenvolupament de la prova.

Un exemple clar es va donar en una de les activitats amb un problema tècnic en una fotocòpia, que no tenia la qualitat adequada. En una de les activitats, una nena tenia dificultats evidents per llegir el material, un aspecte especialment crític quan s’avaluen alumnes amb possible risc de dislèxia. Va ser necessari buscar una nova còpia i demanar-li que tornés a iniciar l’exercici, la qual cosa pot haver condicionat el resultat, especialment en proves on el temps és un factor determinant.

Des d’una perspectiva teòrica, aquestes situacions reforcen la idea que l’avaluació psicopedagògica no és un procés mecànic, sinó contextual i sensible a múltiples variables. Tal com assenyalen els models d’avaluació integral, cal interpretar els resultats amb prudència i tenir en compte tant els factors personals com les condicions d’administració.

Evidències

Avaluació de l’activitat i observacions

Malgrat els imprevistos, considero que l’activitat ha estat globalment positiva. El DST-J es basa en diverses proves que, analitzades conjuntament, permeten obtenir una visió més global i representativa del rendiment de l’alumne. Aquest fet ajuda a relativitzar l’impacte d’incidències puntuals i reforça la utilitat de l’instrument dins del procés d’avaluació psicopedagògica.

Aquesta experiència m’ha fet entendre que no n’hi ha prou amb conèixer teòricament els tests: és fonamental practicar-ne l’aplicació, anticipar possibles confusions i preparar acuradament tots els materials. També m’ha ajudat a prendre consciència de la importància de la flexibilitat i de la capacitat de resposta davant de situacions imprevistes, competències clau en la pràctica professional del/la psicopedagog/a.

Aquest aprenentatge em serà especialment útil de cara a futures intervencions i reforça el valor de l’experiència pràctica com a element central en la formació professional.

Descripció de l’activitat

Aquesta activitat consisteix en la revisió, anàlisi i selecció dels instruments d’avaluació psicopedagògica que s’utilitzaran en el marc del projecte d’intervenció. Un cop feta aquesta anàlisi prèvia, es va realitzar una reunió amb la tutora de pràctiques i la directora del centre amb l’objectiu de compartir el procés seguit fins al moment i consensuar quins alumnes podrien beneficiar-se de l’aplicació de les proves seleccionades.

Durant la reunió es van analitzar diversos casos a partir del coneixement que l’equip té de l’alumnat i de les necessitats detectades al centre. Fruit d’aquest treball conjunt, es va acordar seleccionar tres alumnes:

• D’una banda, un nen de 9 anys que ha començat a mostrar dificultats, especialment en l’àmbit de l’escriptura. Aquestes dificultats han anat apareixent de manera progressiva i han generat certa preocupació, tant pel que fa al seu rendiment acadèmic com a la seva seguretat a l’hora d’expressar-se per escrit.
• D’altra banda, dues nenes de 7 anys. Una d’elles presenta dificultats molt evidents en diferents àrees: lectura, escriptura i matemàtiques. Aquest cas ja estava clarament identificat pel centre i es considerava especialment rellevant poder analitzar amb més profunditat el seu perfil competencial.
• L’altra nena, en canvi, es troba en un punt més incert: tot i que no hi ha un diagnòstic clar, l’equip docent ha començat a detectar alguns indicis que han fet plantejar la necessitat d’observar més atentament el seu desenvolupament.

Objectius

• Compartir amb l’equip directiu i la tutora de pràctiques el procés de selecció dels instruments d’avaluació.
• Consensuar, de manera col·laborativa, la selecció dels alumnes participants en la intervenció.
• Garantir que la presa de decisions respongui a criteris psicopedagògics i a les necessitats reals del centre.
• Iniciar una fase d’avaluació ajustada i contextualitzada a cada cas.

Reflexió personal fonamentada teòricament i crítica

Aquesta activitat m’ha permès comprendre la importància de la presa de decisions compartida en l’àmbit psicopedagògic. Tal com apunten els models d’intervenció col·laborativa, la mirada del/la psicopedagog/a no pot ser mai aïllada, sinó que ha de complementar-se amb el coneixement profund que tenen els professionals del centre sobre l’alumnat i el context educatiu.

El contrast entre la meva perspectiva com a estudiant en formació i l’experiència de la tutora i de la directora ha enriquit notablement l’anàlisi dels casos. Aquest procés reforça la idea que l’avaluació psicopedagògica no es limita a l’aplicació d’instruments, sinó que implica un procés reflexiu, ètic i contextualitzat, orientat a la presa de decisions educatives ajustades i responsables.

Avaluació i observacions

L’activitat ha estat molt satisfactòria, ja que ha permès avançar de manera coherent cap a la fase d’implementació del projecte. S’ha assolit l’objectiu de seleccionar els alumnes d’una manera consensuada i fonamentada, assegurant que la intervenció respongui a necessitats reals i detectades pel centre. A més, la coordinació amb l’equip ha estat fluida i constructiva.

Una de les principals dificultats ha estat delimitar quins casos prioritzar, ja que diversos alumnes presentaven necessitats susceptibles de ser ateses. Aquest fet m’ha generat certa tensió inicial, però també m’ha ajudat a entendre que la pràctica psicopedagògica implica prendre decisions amb informació parcial i establir prioritats. Aquesta experiència ha reforçat la meva consciència sobre la responsabilitat professional i la necessitat de reflexionar constantment sobre les pròpies decisions.

Avui, durant una sessió de treball individual, he estat fent un exercici de matemàtiques amb una de les alumnes que ja havia mostrat dificultats importants en la lectura i l’escriptura. Les mestres del centre sospiten que podria tenir dislèxia, i fins ara la major part de l’observació s’havia centrat en l’àmbit lectoescriptor.

Tanmateix, mentre treballàvem continguts matemàtics, he detectat una nova dificultat que m’ha fet aturar i reflexionar. L’alumna, que té 7 anys, presentava problemes clars per diferenciar nombres compostos consecutius, especialment l’11, 12, 13, 14 i 15. Confonia l’ordre, els intercanviava o no aconseguia identificar-los correctament, fins i tot quan el context de l’activitat era manipulatiu i acompanyat.

Aquesta observació m’ha fet pensar que potser les dificultats no es limiten només a la lectura i l’escriptura, sinó que també podrien afectar la competència matemàtica bàsica. A partir d’aquí, i seguint la mateixa línia de treball que amb la dislèxia, m’he animat a buscar alguna eina que permeti avaluar el risc de discalcúlia, sempre des d’una mirada orientativa i no diagnòstica.

En aquesta recerca he donat amb una prova disponible en línia, la BERDE (Bateria d’Exploració del Risc de Discalcúlia Evolutiva). Es tracta d’un instrument que avalua diferents aspectes relacionats amb el processament numèric, com ara el reconeixement de quantitats, la comprensió del nombre, la comparació, el càlcul bàsic i la numeració. La prova està pensada com una eina de cribratge, és a dir, per detectar possibles indicadors de risc i no per establir un diagnòstic clínic.

Tot i que la bateria no està completament administrada ni interpretada en aquest cas, considero que pot aportar informació rellevant si s’utilitza amb criteri. Algunes de les activitats permeten observar patrons d’error, estratègies que utilitza l’infant i possibles dificultats persistents que poden passar desapercebudes en el dia a dia de l’aula. En aquest sentit, la prova pot ser una bona base per sistematitzar observacions que ja es fan de manera informal.

Aquesta experiència m’ha ajudat a entendre que, sovint, les dificultats d’aprenentatge no apareixen de manera aïllada, i que és important mantenir una mirada global sobre l’infant. Igual que amb la dislèxia, el meu rol no és diagnosticar, sinó detectar senyals d’alerta que puguin justificar adaptacions, propostes de material específic o la derivació a professionals especialitzats.

Aquest nou enfocament obre una línia de treball molt interessant dins del projecte de pràctiques, ja que em permet pensar en materials Montessori que no només donin suport a la lectura i l’escriptura, sinó també al sentit del nombre i a la comprensió matemàtica, respectant sempre el ritme i les necessitats de cada infant.

En l’entrada anterior del blog explicava que, després de fer l’anàlisi de necessitats, havia arribat a la conclusió que:

Calen eines concretes per detectar i acompanyar els infants amb dificultats lectores derivades de la dislèxia, i que aquestes eines haurien d’estar adaptades a un entorn Montessori.

Aquesta idea va ser el punt de partida de la meva proposta de pràctiques.

En aquesta nova fase del procés, he centrat el treball en l’anàlisi de la confecció del material i en la manera com es pot fer una primera detecció de possibles dificultats lectores. Durant aquest procés m’he adonat d’un aspecte clau: moltes de les proves que existeixen per diagnosticar formalment la dislèxia requereixen procediments mèdics o científics i han de ser administrades per professionals especialitzats, com psicòlegs o neuropsicòlegs.

Com a estudiant en pràctiques, he hagut de fer un exercici important de reflexió i responsabilitat professional, reconeixent que no tinc la competència ni la formació per dur a terme un diagnòstic clínic.

Aquesta presa de consciència no ha estat un fre, sinó una orientació. M’ha ajudat a redefinir el meu paper i a enfocar el projecte cap a una línia molt més ajustada a la realitat del context educatiu: no diagnosticar, sinó detectar indicadors de risc. En aquest sentit, m’he decantat per l’ús d’avaluacions psicomètriques que puguin aportar informació rellevant i donar-nos llum sobre si algun infant presenta risc de patir dislèxia o dificultats relacionades amb la competència lectoescriptora.

Després de buscar, analitzar i comparar diferents opcions, finalment he trobat una eina que s’ajusta força bé als objectius del projecte: el DST-J (Test de Detección de la Dislexia para Niños). Es tracta d’un instrument de cribratge que no pretén diagnosticar, però sí identificar senyals d’alerta que poden indicar la necessitat d’un seguiment més específic o d’una derivació a professionals especialitzats.

Aquest descobriment ha estat un punt d’inflexió en el desenvolupament de la proposta, ja que em permet fonamentar el disseny del material d’acompanyament a partir de dades observables i criteris objectius, sempre respectant els límits del meu rol i mantenint la coherència amb la filosofia Montessori.

En les properes entrades aprofundiré en com aquest instrument ha influït en la selecció i adaptació dels materials, i en com es pot integrar de manera respectuosa i funcional dins l’aula.

Després de diverses setmanes d’observació, reunions i anàlisi del funcionament de l’Escoleta de la Vila, avui he tancat la proposta d’intervenció que desenvoluparé durant les pràctiques. El punt de partida és clar: calen eines concretes per detectar i acompanyar els infants amb dificultats lectores derivades de la dislèxia, i calen sobretot adaptades a un entorn Montessori.

La intervenció que proposo té tres destinataris principals:

• Els infants amb dificultats lectores, especialment 1–2 casos prioritaris;
• Les guies Montessori, que necessiten recursos pràctics i aplicables en el cicle de treball;
• Les famílies, com a agents d’acompanyament i comunicació.

El projecte té un objectiu general:
Dissenyar i pilotar materials i pautes Montessori compatibles per a la detecció i el suport lector, tal com planteja el treball original.

A partir d’aquí, he definit quatre objectius específics, tots pensats perquè el centre els pugui continuar utilitzant quan marxi:

• Crear materials preventius de consciència fonològica i codi escrit, manipulatius i accessibles.
• Elaborar una guia d’observació i petites proves de lectura i escriptura (paraules, pseudoparaules, dictats significatius) per identificar indicadors de dislèxia.
• Dissenyar un itinerari d’intervenció, seqüenciat i adaptable, integrat en l’ambient Montessori.
• Pilotar aquests materials amb 1–2 infants, fent ajustos successius a partir de l’observació i el diari de treball.

Pel que fa al disseny, la metodologia segueix el procés d’assessorament constructivista: observació inicial, co-disseny amb la guia, implementació progressiva i avaluació contínua.

Tot plegat en coherència amb els principis Montessori: respecte pels ritmes, materials autocorrectius, intervencions breus dins del cicle de treball i observació sistemàtica.

Aquesta proposta no pretén transformar tot el funcionament del centre, sinó oferir un suport realista i sostenible, que redueixi la càrrega de les guies i millori l’atenció a l’alumnat amb dislèxia. És un petit pas, però necessari i coherent amb allò que he observat fins ara